La tercera peça de la sèrie tanca el cercle: què fer quan la lent estàndard no arriba, i com portar la solució triada fins a una instal·lació validada.
Quan la lent estàndard no n'hi ha prou
Quatre famílies cobreixen la majoria de casos especials: la lent macro per a detalls i peces petites, el gran angular per cobrir molt camp a poca distància, la telecèntrica per a mesura dimensional amb mínima variació de perspectiva, i l'òptica amb enfocament variable per a prototips o ajustos freqüents.
Perspectiva i distorsió
La mateixa peça vista de prop amb focal curta o de lluny amb focal llarga no dóna la mateixa geometria: la primera combinació té més sensibilitat a la distorsió i la segona ofereix una visió més comprimida amb menys perspectiva aparent. Per a mesura crítica no n'hi ha prou amb veure la peça: cal controlar la geometria de la imatge.
De la selecció a la validació
El procés pas a pas va de la peça al camp de visió, la resolució requerida, el sensor, la distància de treball, la focal, el diafragma amb la il·luminació i, finalment, la validació. La lent correcta és el resultat d'un sistema ben dimensionat, no d'un sol valor aïllat. La llista de posada en marxa ho aterra: comprovar el camp real, verificar la nitidesa al centre i a les vores, revisar il·luminació i reflexos, bloquejar el focus, validar amb toleràncies reals i registrar l'ajust per a manteniment.
Resum executiu
La focal defineix el camp de visió i el detall; el diafragma equilibra llum, profunditat de camp i nitidesa; l'enfocament i la distància de treball s'han de validar a la instal·lació real. Una bona òptica simplifica la posada a punt i fa més robusta la visió artificial.