La segona peça de la sèrie entra als dos anells que porta tota lent industrial: el diafragma i l'enfocament, que es regulen independentment i decideixen quanta llum entra i què es veu nítid.
Diafragma i profunditat de camp
Amb la mateixa focal i la mateixa distància de treball, obrir o tancar el diafragma canvia dues coses alhora: la llum que arriba al sensor i la profunditat de camp, la franja de distàncies dins la qual la peça es veu nítida. Més tancat vol dir més profunditat de camp però menys llum.
Els límits pràctics
Massa obert, creix el risc de desenfocament fora del pla; massa tancat, pot aparèixer difracció i la nitidesa baixa. La millor obertura útil depèn de l'òptica, el sensor i la llum disponible: és un equilibri entre llum, profunditat de camp i nitidesa.
Enfocar bé i deixar-ho fixat
El procediment de la peça és de quatre passos: col·locar la peça a la distància real, ajustar el focus sobre la zona crítica, bloquejar l'anell d'enfocament i revalidar amb mostres reals. I una regla que estalvia disgustos: si canvia la distància de treball, canvia el focus — en aplicacions amb peces d'alçada variable cal reservar marge de profunditat de camp.
Ajust segons la feina
La taula final orienta el diafragma segons l'aplicació: presència, lectura de codis, mesura dimensional o peces amb alçada variable, cadascuna amb la seva tendència d'obertura i la seva observació pràctica.